Un recorregut centenari : l'edat del bronze a les terres valencianes
Mauro Severo Hernández Pérez
2015
[page-n-1]
[ 18 ]
[page-n-2]
UN RECORREGUT CENTENARI
L’EDAT DEL BRONZE A LES TERRES VALENCIANES*
Mauro S. Hernández Pérez
Universitat d’Alacant
Con la sistematización de los años sesenta, la Cultura del Bronce
valenciano toma como una de sus principales características
la abundancia de estos poblados, ubicados en alturas de
difícil acceso, amurallados en sus partes accesibles y con una
cultura material desprovista de elementos singulares. Tan fácil
adscripción cultural contribuye a alimentar notablemente el
número de los yacimientos, aunque no se produce en la misma
medida el incremento de su conocimiento, que en muchos casos
queda reducido al de su topónimo.
B. Martí Oliver, 2001: 134.
< Tresor del Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Les reflexions sempre interessants de Bernat Martí —sens
dubte el millor coneixedor de la historiografia arqueològica valenciana— permeten caracteritzar el denominat
bronze valencià que, després de més d’un segle de troballes i investigacions, ha conegut un notable impuls en les
últimes dècades de la mà d’una profunda renovació metodològica i de la incorporació de generacions noves d’investigadors amb una formació sòlida i una gran capacitat
de treball. Un exemple singular de la situació actual de la
investigació el constitueixen els treballs de María Jesús de
Pedro a la Muntanya Assolada (Alzira, València), a la Lloma
de Betxí (Paterna, València) i en altres punts del territori
valencià. Les seues investigacions de camp, la catalogació
dels materials arqueològics, l’organització d’exposicions i
la seua presència activa en reunions científiques són, sens
dubte, un referent extraordinari de la investigació valenciana actual i de la seua projecció fora de les nostres terres.
* Aquest treball s’ha realitzat dins del projecte de investigació HAR 201237710 “iii y ii milenios cal. BC: poblamiento, ritualidad y cambio social entre
las cuencas de los ríos Júcar y Segura” finançat pel Ministerio de Economía y
Competitividad.
[ 19 ]
[page-n-3]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
[ 20 ]
A mitjan segle passat, els estudis de Miquel Tarradell
marcarien una inflexió en la caracterització de l’edat del
bronze, tant a nivell peninsular com del territori valencià. Trencaren la visió tradicional d’una cultura única
que s’estenia per tota la península Ibèrica, identificada
com a bronze argàric, per a establir diversos grups culturals (Tarradell, 1950), un dels quals denominaria anys
després bronze valencià (Tarradell, 1963), terme que l’escola valenciana de prehistòria havia utilitzat amb anterioritat per a incloure-hi una sèrie de poblats d’aquesta
època que, per les seues característiques, no es podien
adscriure al denominat bronze argàric (Arnal, Prades i
Fletcher, 1968: 31).
El punt de partida
Com s’ha assenyalat en reiterades ocasions, les
primeres referències sobre l’existència a les terres valencianes d’objectes de metall —coure o bronze— es remunten a les últimes dècades del segle xix i pertanyen als assentaments del Molló de les Mentires (Aielo de Malferit,
València) i el Castellet del Porquet (l’Olleria, València),
dels quals dóna compte Joan Vilanova i Piera (Martí,
2001). Aquest autor també assenyala la presència de diferents troballes metàl·liques en uns altres jaciments,
entre les quals es troben diversos objectes de bronze
arreplegats als vessants de San Antón, en les proximitats
[page-n-4]
Al final del segle s’incorpora al Col·legi de Sant
Domènec d’Oriola el jesuïta Juli Furgús (1856-1909). Les
seues excavacions en unes quantes localitats del Baix
Segura, entre les quals es troba la del conegut jaciment de
San Antón i la de l’inèdit Laderas del Castillo, de Callosa
de Segura, i la creació del Museu d’Antiguitats d’Oriola són
un referent detallat de la investigació arqueològica valenciana de començament del segle xx, com reflecteix l’exposició i monografia organitzada pel MARQ el 2009, amb
motiu del centenari de la seua mort (Hernández, Soler i
López, 2009). Alguns dels seus estudis, la major part publicats en la revista Razón y Fe, de la Companyia de Jesús,
serien recopilats, traduïts al valencià i editats pel Consell
Provincial de València com a número 5 de la sèrie Treballs
Solts del SIP (Furgús, 1937), amb una nota introductòria
d’Isidre Ballester Tormo, director del SIP, on destacava el
gran interés dels treballs del jesuïta en una «època en que
en Espanya encara es treballava poc en esta classe d’investigacions » (Ballester, 1937: 3).
Juli Furgús identifica aquests jaciments com a
necròpolis, i registra més de huit-centes tombes a San
Antón, encara que no totes prehistòriques. A Callosa assenyala la presència d’un mur i fragments de fang amb
empremtes de canyes, i planteja la possible existència
d’un poblat al vessant de més fàcil accés. No obstant
això, per a Enrique Siret, San Antón era un poblat amb
enterraments davall les cases, similar a aquells que havia descobert i excavat a Almeria, junt amb el seu germà
Luis, i indicava que els treballs de Juli Furgús confirmaven que es tractava del mateix poble (Siret, 1905: 24). A
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
d’Oriola (Alacant), per l’enginyer Santiago Moreno Tovillas
(1832-1888), autor d’un manuscrit, remés a la Societat
Arqueològica Valenciana el 1872, que va romandre inèdit fins a la seua publicació el 1942 com a número 7 de
Trabajos Varios del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València.
Joan Vilanova i Santiago Moreno marquen l’inici
dels estudis sobre l’edat del bronze a les terres valencianes. Els dos coneixien els treballs dels germans Enrique i
Luis Siret al sud-est peninsular, els quals tenien informació alhora dels treballs d’aquests dos pioners, van visitar
la bella col·lecció de Moreno i van recórrer el jaciment de
San Antón, on van assenyalar l’existència d’alguns desmunts en forma d’escalinata (Siret i Siret, 1890). També
es van interessar per altres jaciments valencians, i van encarregar a Pedro Flores, el seu capatàs, una visita a unes
quantes localitats d’Alacant (Simón, 1997 a); entre aquests
jaciments es troba Cabezo de la Granja, que possiblement
es correspon amb l’actual Cabezo Pardo, excavat recentment per Juan A. López Padilla, i la Lloma de la Terrera o
Coroneta del Rei, a Alberic (València) (Simón, 1997 b).
[ 21 ]
[page-n-5]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Treballs de consolidació al jaciment.
partir d’aquest moment el bronze argàric es converteix
en el referent de l’edat del bronze a les terres valencianes fins a mitjan del segle xx.
[ 22 ]
El caràcter argàric d’aquests jaciments seria confirmat després de les excavacions portades a terme per
l’Institut d’Estudis Catalans, davall la direcció de Josep
Colominas, a Laderas del Castillo, de Callosa de Segura
(Colominas, 1927).
Les primeres dècades del segle xx es van fer excavacions en jaciments de l’edat del bronze dispersos per
[page-n-6]
Un canvi de rumb
El 1957, Miquel Tarradell (1920-1995) s’incorpora
a la Universitat de València. Uns anys abans havia establit alguns grups culturals en l’edat del bronze peninsular, que fins a aquell moment s’identificava amb El Argar.
Considera els poblats alacantins del Baix Segura com a
argàrics, mentre que la resta del territori valencià s’inclou en una zona d’influència argàrica (Tarradell, 1950).
La seua monografia, El País Valenciano del Neolítico a la
Iberización, publicada el 1963, es converteix en el millor referent sobre la nostra prehistòria recent. Reitera la presència del bronze argàric al Baix Segura, en el qual inclou els
jaciments de San Antón, que denomina San Antonio, i
Laderas del Castillo, identificats com a necròpolis, ja que
del possible poblat superposat no se sabia res (Tarradell,
1963: 160). També considera argàric el Cabezo Redondo
(Villena, Alacant), on s’havien documentat enterraments
humans a l’interior del poblat i que anys abans José María
Soler havia inclòs, junt amb altres poblats del Vinalopó,
en l’àrea d’expansió argàrica (Soler, 1953). La resta del territori està ocupada pel que va denominar bronze valencià, caracteritzat per la gran quantitat de poblats, sempre
en turons elevats, l’abundància de coves d’habitació, l’escassetat d’enterraments humans i la pobresa i monotonia
dels seus materials, entre els quals no es trobarien els típicament argàrics. Miquel Tarradell es lamentava de les
escasses excavacions dutes a terme als nombrosos jaciments catalogats —s’ha arribat a assenyalar un miler de
poblats— i de l’absència d’estratigrafies, per la qual cosa
era difícil establir diferències cronològiques en una civilització que va tendir cap a l’estancament, que no es va
renovar, que va viure durant segles davall d’uns mòduls
pareguts (Tarradell, 1969: 26). No obstant això, el registre
ceràmic li va permetre assenyalar dos grups separats per
les conques dels rius Xúquer i Túria; el grup meridional es
caracteritzava per la presència de ceràmiques decorades
amb incisions i cordons. També resulten d’un interés extraordinari les seues reflexions sobre l’ocupació de les coves, una qüestió que, amb algunes excepcions (Palomar,
1995), a penes ha interessat a la investigació posterior.
La caracterització dels bronzes argàric i valencià proposada per Miquel Tarradell fa més de cinquanta
anys es manté vigent en l’actualitat, encara que qüestions
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
tot el territori valencià, entre els quals en destaquen alguns a les comarques de l’Alcoià i l’Alacantí. Sempre es
relacionen amb els poblats argàrics del sud-est i el Baix
Segura, i es destaca «que es tracta d’un mateix poble que
movent-se de S. a N. i sens apartar-se gaire de la costa,
es va anar establint per les verges muntanyes de la província d’Alacant i les poblà fortament» (Visedo, 1925: 176).
Aquesta influència argàrica també s’indica per a poblats
valencians i castellonencs, com reflecteix el títol de l’article publicat per José Alcácer (1945) en la revista Archivo
de Prehistoria Levantina, en identificar com a estacions
argàriques els poblats de Peña de la Dueña (Teresa) i La
Atalayuela (Losa del Obispo).
[ 23 ]
[page-n-7]
Vas ceràmic del Cabezo Redondo i bol d’or del Tresor de Villena.
[ 24 ]
com ara les fronteres o el nom d’un d’ells són objecte de
polèmiques. En aquest sentit, les propostes de substituir
bronze valencià per bronze llevantí o bronze ibericollevantí no han tingut acceptació. Alhora, es considera que
la utilització del terme bronze valencià únicament és vàlida dins d’una posició historicocultural (Jover, 1999: 67),
mentre que per a altres investigadors, bons coneixedors
d’aquesta cultura (Gil-Mascarell, 1992), resulta prematur
tant mantindre com variar-ne el nom, per la qual cosa
s’advoca per conservar la nomenclatura tradicional. Per
la meua part, al seu moment, vaig optar per utilitzar la
denominació genèrica «d’edat del bronze a…» i indicar a
continuació el territori objecte d’estudi, i proposar l’existència de fàcies comarcals, l’origen de les quals s’havia
de buscar en els substrats, contactes i influències externes, diferents a cada zona, i en una adaptació al medi per
part de les comunitats humanes (Hernández, 1985: 116).
D’altra banda, la proposta de Miquel Tarradell de situar la
frontera entre els bronzes argàric i valencià al Vinalopó
també ha sigut objecte de discussió. En aquest sentit, en
la seua monografia sobre la cultura d’El Argar, Vicente Lull
només considera argàrics els jaciments de San Antón i
Laderas del Castillo, que per la seua proximitat podrien
pertànyer a una mateixa comunitat tribal (Lull, 1983: 341).
Miquel Tarradell també va assenyalar les dificultats
per a establir les dates inicial i final del bronze valencià
i determinar-ne la periodització interna. No obstant això,
prompte es van formular diverses propostes que, en certa
manera, eren deutores de les establides per al bronze ar-
[page-n-8]
gàric i per als moments finals de l’edat del bronze al sudest, o es recolzaven en unes poques i disperses datacions
absolutes (Gil-Mascarell, 1981; Gusi, 1975; Navarro, 1982).
Es van identificar tres o quatre fases, encara que les dues
primeres —bronze antic i bronze mitjà— de vegades s’unificaven en un genèric bronze ple.
El mateix any de la publicació de la monografia
de Tarradell, José María Soler descobreix el Tresor de
Villena, uns mesos després d’haver recuperat el Tresoret
del Cabezo Redondo. Ambdues troballes serien objecte
de sengles monografies en què es descriuen, amb un detall exquisit, els dos conjunts i s’acompanyen de les seues
anàlisis metal·logràfiques corresponents (Soler, 1965 i
1969). Aquests tresors generen, des d’un primer moment,
un debat ampli sobre la seua autoria, el seu significat i
la seua cronologia. A penes es qüestiona la relació del
Tresor de Villena amb el Cabezo Redondo, segons indica-
ven algunes peces del Tresoret. Amb alguns dels objectes menuts del Tresor, el mateix Miquel Tarradell reconstrueix, a partir d’una proposta de Enric Llobregat, el ceptre d’un reietó que vivia al Cabezo Redondo (Tarradell,
1964). La seua cronologia s’ha situat entre el segle vii aC
i l’any 1000 aC, com proposava Soler. Les excavacions en
aquest jaciment, que inicialment van ser impulsades per
Tarradell, es van reprendre el 1987 i han continuat fins
l’actualitat. La troballa de diversos objectes d’or en contexts ben datats permet situar el començament d’aquesta
acumulació d’or i plata en moments del bronze tardà, per
al qual al Cabezo Redondo es disposa d’una trentena de
datacions absolutes, i elevar la cronologia proposada per
Soler en alguns segles.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
Bols d’or del Tresor de Villena i vas ceràmic del Cabezo Redondo.
[ 25 ]
[page-n-9]
Departament XXII. Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
L’impuls definitiu
[ 26 ]
El Congrés d’Elx, organitzat per la Universitat d’Alacant el 1983, va marcar un punt d’inflexió en els estudis
arqueològics valencians. Aquella reunió va coincidir amb
la creació de noves universitats, centres d’investigació
i museus, amb la incorporació d’una generació nova de
professionals amb una àmplia formació i el despertar de
l’interés ciutadà per conéixer el passat dels pobles i les
comarques, arran de la creació de la comunitat autònoma. Tres de les ponències d’Elx es van dedicar a l’edat
del bronze (Gil-Mascarell, 1985; González Prats, 1985;
Hernández, 1985) i van ser el punt de partida de noves sín-
tesis sobre l’edat del bronze regional (Gil-Mascarell, 1995;
Gil-Mascarell i Enguix, 1986; Gusi, 1989; Jover, 1999; Martí i
Bernabeu, 1990), en les quals s’incorporaven les novetats
en la investigació i es plantejaven noves hipòtesis sobre el
seu origen i periodització.
La ponència de María Jesús de Pedro en les
Jornades d’Arqueologia d’Alfàs del Pi, el 1994, reflecteix
els canvis profunds que en poc més de deu anys s’havien
produït en la investigació sobre l’edat del bronze arreu
[page-n-10]
creació, el 1927, per Isidre Ballester. En la seua primera
col·lecció s’integren els materials procedents del poblat
de l’edat del bronze del Mas de Menente, a Alcoi, que es
van comprar a Ferran Ponsell, el seu excavador. Dos anys
després, s’adquireix la col·lecció de Federico de Motos,
farmacèutic de Vélez Blanco (Almeria), en la qual hi havia materials argàrics, una cultura prehistòrica mare de
la nostra, segons indicava I. Ballester (de Pedro, 2006:
56-57). En el primer número de la seua revista, Archivo de
Prehistoria Levantina, s’inclou un article, firmat per Lluís
Pericot i Ferran Ponsell, sobre el Mas de Menente. En els
primers números de la sèrie de Treballs Solts/Trabajos
Varios es publicarien, com ja s’ha indicat, la memòria
inèdita de Santiago Moreno Tovillas i els treballs de Juli
Furgús. Altres articles publicats en l’APL o les monografies
en Trabajos Varios —i aquesta exposició mateixa sobre la
Lloma de Betxí— reflecteixen l’interés que sempre ha despertat l’estudi de l’edat del bronze en el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, interés que
tots desitgem que continue mantenint.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
del territori valencià. Es tracta d’una síntesi excel·lent que
marca el començament d’una etapa nova en la investigació i en la difusió dels seus resultats que, no sense certes
dificultats i interrupcions, arriba fins al moment present.
S’ha incrementat el nombre de les excavacions en poblats
de les tres províncies valencianes que comprenen des dels
moments previs a l’aparició de l’edat del bronze fins al
bronze final. S’ha revitalitzat l’estudi de la cultura argàrica
a Alacant (Hernández, Soler i López Padilla, 2009). Es disposa de prop d’un centenar de datacions absolutes, de les
quals, lamentablement, no sempre s’han publicat els seus
contexts respectius. S’han dut a terme un inventari i un
estudi exhaustiu d’alguns materials, com ara els metàl·lics
(Simón, 1998) i els d’os, banya i ivori (López Padilla, 2011),
i uns altres es troben en una fase d’elaboració avançada.
S’ha produït una profunda renovació metodològica, el
millor exemple de la qual són les propostes de periodització i d’organització social a la conca del Vinalopó (Jover
y López Padilla, 2004; 2009). S’han creat diversos equips
d’investigadors amb una formació sòlida. S’han organitzat exposicions de gran impacte social (Hernández, 2001;
Hernández, Soler i López, 2009), reunions científiques
(Hernández i Hernández, 2004) i cicles de conferències en
fòrums diferents. A més a més, s’han incrementat el nombre i la qualitat de les publicacions. Malgrat això, als últims
temps ha disminuït el nombre d’excavacions i la seua duració. Després d’uns anys d’esplendor, la crisi planeja sobre la investigació arqueològica valenciana.
Un recorregut per la historiografia sobre l’edat
del bronze al territori valencià reflecteix la seua estreta
relació amb el Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València des del mateix moment de la seua
[ 27 ]
[page-n-11]
[ 18 ]
[page-n-2]
UN RECORREGUT CENTENARI
L’EDAT DEL BRONZE A LES TERRES VALENCIANES*
Mauro S. Hernández Pérez
Universitat d’Alacant
Con la sistematización de los años sesenta, la Cultura del Bronce
valenciano toma como una de sus principales características
la abundancia de estos poblados, ubicados en alturas de
difícil acceso, amurallados en sus partes accesibles y con una
cultura material desprovista de elementos singulares. Tan fácil
adscripción cultural contribuye a alimentar notablemente el
número de los yacimientos, aunque no se produce en la misma
medida el incremento de su conocimiento, que en muchos casos
queda reducido al de su topónimo.
B. Martí Oliver, 2001: 134.
< Tresor del Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Les reflexions sempre interessants de Bernat Martí —sens
dubte el millor coneixedor de la historiografia arqueològica valenciana— permeten caracteritzar el denominat
bronze valencià que, després de més d’un segle de troballes i investigacions, ha conegut un notable impuls en les
últimes dècades de la mà d’una profunda renovació metodològica i de la incorporació de generacions noves d’investigadors amb una formació sòlida i una gran capacitat
de treball. Un exemple singular de la situació actual de la
investigació el constitueixen els treballs de María Jesús de
Pedro a la Muntanya Assolada (Alzira, València), a la Lloma
de Betxí (Paterna, València) i en altres punts del territori
valencià. Les seues investigacions de camp, la catalogació
dels materials arqueològics, l’organització d’exposicions i
la seua presència activa en reunions científiques són, sens
dubte, un referent extraordinari de la investigació valenciana actual i de la seua projecció fora de les nostres terres.
* Aquest treball s’ha realitzat dins del projecte de investigació HAR 201237710 “iii y ii milenios cal. BC: poblamiento, ritualidad y cambio social entre
las cuencas de los ríos Júcar y Segura” finançat pel Ministerio de Economía y
Competitividad.
[ 19 ]
[page-n-3]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
[ 20 ]
A mitjan segle passat, els estudis de Miquel Tarradell
marcarien una inflexió en la caracterització de l’edat del
bronze, tant a nivell peninsular com del territori valencià. Trencaren la visió tradicional d’una cultura única
que s’estenia per tota la península Ibèrica, identificada
com a bronze argàric, per a establir diversos grups culturals (Tarradell, 1950), un dels quals denominaria anys
després bronze valencià (Tarradell, 1963), terme que l’escola valenciana de prehistòria havia utilitzat amb anterioritat per a incloure-hi una sèrie de poblats d’aquesta
època que, per les seues característiques, no es podien
adscriure al denominat bronze argàric (Arnal, Prades i
Fletcher, 1968: 31).
El punt de partida
Com s’ha assenyalat en reiterades ocasions, les
primeres referències sobre l’existència a les terres valencianes d’objectes de metall —coure o bronze— es remunten a les últimes dècades del segle xix i pertanyen als assentaments del Molló de les Mentires (Aielo de Malferit,
València) i el Castellet del Porquet (l’Olleria, València),
dels quals dóna compte Joan Vilanova i Piera (Martí,
2001). Aquest autor també assenyala la presència de diferents troballes metàl·liques en uns altres jaciments,
entre les quals es troben diversos objectes de bronze
arreplegats als vessants de San Antón, en les proximitats
[page-n-4]
Al final del segle s’incorpora al Col·legi de Sant
Domènec d’Oriola el jesuïta Juli Furgús (1856-1909). Les
seues excavacions en unes quantes localitats del Baix
Segura, entre les quals es troba la del conegut jaciment de
San Antón i la de l’inèdit Laderas del Castillo, de Callosa
de Segura, i la creació del Museu d’Antiguitats d’Oriola són
un referent detallat de la investigació arqueològica valenciana de començament del segle xx, com reflecteix l’exposició i monografia organitzada pel MARQ el 2009, amb
motiu del centenari de la seua mort (Hernández, Soler i
López, 2009). Alguns dels seus estudis, la major part publicats en la revista Razón y Fe, de la Companyia de Jesús,
serien recopilats, traduïts al valencià i editats pel Consell
Provincial de València com a número 5 de la sèrie Treballs
Solts del SIP (Furgús, 1937), amb una nota introductòria
d’Isidre Ballester Tormo, director del SIP, on destacava el
gran interés dels treballs del jesuïta en una «època en que
en Espanya encara es treballava poc en esta classe d’investigacions » (Ballester, 1937: 3).
Juli Furgús identifica aquests jaciments com a
necròpolis, i registra més de huit-centes tombes a San
Antón, encara que no totes prehistòriques. A Callosa assenyala la presència d’un mur i fragments de fang amb
empremtes de canyes, i planteja la possible existència
d’un poblat al vessant de més fàcil accés. No obstant
això, per a Enrique Siret, San Antón era un poblat amb
enterraments davall les cases, similar a aquells que havia descobert i excavat a Almeria, junt amb el seu germà
Luis, i indicava que els treballs de Juli Furgús confirmaven que es tractava del mateix poble (Siret, 1905: 24). A
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
d’Oriola (Alacant), per l’enginyer Santiago Moreno Tovillas
(1832-1888), autor d’un manuscrit, remés a la Societat
Arqueològica Valenciana el 1872, que va romandre inèdit fins a la seua publicació el 1942 com a número 7 de
Trabajos Varios del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València.
Joan Vilanova i Santiago Moreno marquen l’inici
dels estudis sobre l’edat del bronze a les terres valencianes. Els dos coneixien els treballs dels germans Enrique i
Luis Siret al sud-est peninsular, els quals tenien informació alhora dels treballs d’aquests dos pioners, van visitar
la bella col·lecció de Moreno i van recórrer el jaciment de
San Antón, on van assenyalar l’existència d’alguns desmunts en forma d’escalinata (Siret i Siret, 1890). També
es van interessar per altres jaciments valencians, i van encarregar a Pedro Flores, el seu capatàs, una visita a unes
quantes localitats d’Alacant (Simón, 1997 a); entre aquests
jaciments es troba Cabezo de la Granja, que possiblement
es correspon amb l’actual Cabezo Pardo, excavat recentment per Juan A. López Padilla, i la Lloma de la Terrera o
Coroneta del Rei, a Alberic (València) (Simón, 1997 b).
[ 21 ]
[page-n-5]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Treballs de consolidació al jaciment.
partir d’aquest moment el bronze argàric es converteix
en el referent de l’edat del bronze a les terres valencianes fins a mitjan del segle xx.
[ 22 ]
El caràcter argàric d’aquests jaciments seria confirmat després de les excavacions portades a terme per
l’Institut d’Estudis Catalans, davall la direcció de Josep
Colominas, a Laderas del Castillo, de Callosa de Segura
(Colominas, 1927).
Les primeres dècades del segle xx es van fer excavacions en jaciments de l’edat del bronze dispersos per
[page-n-6]
Un canvi de rumb
El 1957, Miquel Tarradell (1920-1995) s’incorpora
a la Universitat de València. Uns anys abans havia establit alguns grups culturals en l’edat del bronze peninsular, que fins a aquell moment s’identificava amb El Argar.
Considera els poblats alacantins del Baix Segura com a
argàrics, mentre que la resta del territori valencià s’inclou en una zona d’influència argàrica (Tarradell, 1950).
La seua monografia, El País Valenciano del Neolítico a la
Iberización, publicada el 1963, es converteix en el millor referent sobre la nostra prehistòria recent. Reitera la presència del bronze argàric al Baix Segura, en el qual inclou els
jaciments de San Antón, que denomina San Antonio, i
Laderas del Castillo, identificats com a necròpolis, ja que
del possible poblat superposat no se sabia res (Tarradell,
1963: 160). També considera argàric el Cabezo Redondo
(Villena, Alacant), on s’havien documentat enterraments
humans a l’interior del poblat i que anys abans José María
Soler havia inclòs, junt amb altres poblats del Vinalopó,
en l’àrea d’expansió argàrica (Soler, 1953). La resta del territori està ocupada pel que va denominar bronze valencià, caracteritzat per la gran quantitat de poblats, sempre
en turons elevats, l’abundància de coves d’habitació, l’escassetat d’enterraments humans i la pobresa i monotonia
dels seus materials, entre els quals no es trobarien els típicament argàrics. Miquel Tarradell es lamentava de les
escasses excavacions dutes a terme als nombrosos jaciments catalogats —s’ha arribat a assenyalar un miler de
poblats— i de l’absència d’estratigrafies, per la qual cosa
era difícil establir diferències cronològiques en una civilització que va tendir cap a l’estancament, que no es va
renovar, que va viure durant segles davall d’uns mòduls
pareguts (Tarradell, 1969: 26). No obstant això, el registre
ceràmic li va permetre assenyalar dos grups separats per
les conques dels rius Xúquer i Túria; el grup meridional es
caracteritzava per la presència de ceràmiques decorades
amb incisions i cordons. També resulten d’un interés extraordinari les seues reflexions sobre l’ocupació de les coves, una qüestió que, amb algunes excepcions (Palomar,
1995), a penes ha interessat a la investigació posterior.
La caracterització dels bronzes argàric i valencià proposada per Miquel Tarradell fa més de cinquanta
anys es manté vigent en l’actualitat, encara que qüestions
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
tot el territori valencià, entre els quals en destaquen alguns a les comarques de l’Alcoià i l’Alacantí. Sempre es
relacionen amb els poblats argàrics del sud-est i el Baix
Segura, i es destaca «que es tracta d’un mateix poble que
movent-se de S. a N. i sens apartar-se gaire de la costa,
es va anar establint per les verges muntanyes de la província d’Alacant i les poblà fortament» (Visedo, 1925: 176).
Aquesta influència argàrica també s’indica per a poblats
valencians i castellonencs, com reflecteix el títol de l’article publicat per José Alcácer (1945) en la revista Archivo
de Prehistoria Levantina, en identificar com a estacions
argàriques els poblats de Peña de la Dueña (Teresa) i La
Atalayuela (Losa del Obispo).
[ 23 ]
[page-n-7]
Vas ceràmic del Cabezo Redondo i bol d’or del Tresor de Villena.
[ 24 ]
com ara les fronteres o el nom d’un d’ells són objecte de
polèmiques. En aquest sentit, les propostes de substituir
bronze valencià per bronze llevantí o bronze ibericollevantí no han tingut acceptació. Alhora, es considera que
la utilització del terme bronze valencià únicament és vàlida dins d’una posició historicocultural (Jover, 1999: 67),
mentre que per a altres investigadors, bons coneixedors
d’aquesta cultura (Gil-Mascarell, 1992), resulta prematur
tant mantindre com variar-ne el nom, per la qual cosa
s’advoca per conservar la nomenclatura tradicional. Per
la meua part, al seu moment, vaig optar per utilitzar la
denominació genèrica «d’edat del bronze a…» i indicar a
continuació el territori objecte d’estudi, i proposar l’existència de fàcies comarcals, l’origen de les quals s’havia
de buscar en els substrats, contactes i influències externes, diferents a cada zona, i en una adaptació al medi per
part de les comunitats humanes (Hernández, 1985: 116).
D’altra banda, la proposta de Miquel Tarradell de situar la
frontera entre els bronzes argàric i valencià al Vinalopó
també ha sigut objecte de discussió. En aquest sentit, en
la seua monografia sobre la cultura d’El Argar, Vicente Lull
només considera argàrics els jaciments de San Antón i
Laderas del Castillo, que per la seua proximitat podrien
pertànyer a una mateixa comunitat tribal (Lull, 1983: 341).
Miquel Tarradell també va assenyalar les dificultats
per a establir les dates inicial i final del bronze valencià
i determinar-ne la periodització interna. No obstant això,
prompte es van formular diverses propostes que, en certa
manera, eren deutores de les establides per al bronze ar-
[page-n-8]
gàric i per als moments finals de l’edat del bronze al sudest, o es recolzaven en unes poques i disperses datacions
absolutes (Gil-Mascarell, 1981; Gusi, 1975; Navarro, 1982).
Es van identificar tres o quatre fases, encara que les dues
primeres —bronze antic i bronze mitjà— de vegades s’unificaven en un genèric bronze ple.
El mateix any de la publicació de la monografia
de Tarradell, José María Soler descobreix el Tresor de
Villena, uns mesos després d’haver recuperat el Tresoret
del Cabezo Redondo. Ambdues troballes serien objecte
de sengles monografies en què es descriuen, amb un detall exquisit, els dos conjunts i s’acompanyen de les seues
anàlisis metal·logràfiques corresponents (Soler, 1965 i
1969). Aquests tresors generen, des d’un primer moment,
un debat ampli sobre la seua autoria, el seu significat i
la seua cronologia. A penes es qüestiona la relació del
Tresor de Villena amb el Cabezo Redondo, segons indica-
ven algunes peces del Tresoret. Amb alguns dels objectes menuts del Tresor, el mateix Miquel Tarradell reconstrueix, a partir d’una proposta de Enric Llobregat, el ceptre d’un reietó que vivia al Cabezo Redondo (Tarradell,
1964). La seua cronologia s’ha situat entre el segle vii aC
i l’any 1000 aC, com proposava Soler. Les excavacions en
aquest jaciment, que inicialment van ser impulsades per
Tarradell, es van reprendre el 1987 i han continuat fins
l’actualitat. La troballa de diversos objectes d’or en contexts ben datats permet situar el començament d’aquesta
acumulació d’or i plata en moments del bronze tardà, per
al qual al Cabezo Redondo es disposa d’una trentena de
datacions absolutes, i elevar la cronologia proposada per
Soler en alguns segles.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
Bols d’or del Tresor de Villena i vas ceràmic del Cabezo Redondo.
[ 25 ]
[page-n-9]
Departament XXII. Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
L’impuls definitiu
[ 26 ]
El Congrés d’Elx, organitzat per la Universitat d’Alacant el 1983, va marcar un punt d’inflexió en els estudis
arqueològics valencians. Aquella reunió va coincidir amb
la creació de noves universitats, centres d’investigació
i museus, amb la incorporació d’una generació nova de
professionals amb una àmplia formació i el despertar de
l’interés ciutadà per conéixer el passat dels pobles i les
comarques, arran de la creació de la comunitat autònoma. Tres de les ponències d’Elx es van dedicar a l’edat
del bronze (Gil-Mascarell, 1985; González Prats, 1985;
Hernández, 1985) i van ser el punt de partida de noves sín-
tesis sobre l’edat del bronze regional (Gil-Mascarell, 1995;
Gil-Mascarell i Enguix, 1986; Gusi, 1989; Jover, 1999; Martí i
Bernabeu, 1990), en les quals s’incorporaven les novetats
en la investigació i es plantejaven noves hipòtesis sobre el
seu origen i periodització.
La ponència de María Jesús de Pedro en les
Jornades d’Arqueologia d’Alfàs del Pi, el 1994, reflecteix
els canvis profunds que en poc més de deu anys s’havien
produït en la investigació sobre l’edat del bronze arreu
[page-n-10]
creació, el 1927, per Isidre Ballester. En la seua primera
col·lecció s’integren els materials procedents del poblat
de l’edat del bronze del Mas de Menente, a Alcoi, que es
van comprar a Ferran Ponsell, el seu excavador. Dos anys
després, s’adquireix la col·lecció de Federico de Motos,
farmacèutic de Vélez Blanco (Almeria), en la qual hi havia materials argàrics, una cultura prehistòrica mare de
la nostra, segons indicava I. Ballester (de Pedro, 2006:
56-57). En el primer número de la seua revista, Archivo de
Prehistoria Levantina, s’inclou un article, firmat per Lluís
Pericot i Ferran Ponsell, sobre el Mas de Menente. En els
primers números de la sèrie de Treballs Solts/Trabajos
Varios es publicarien, com ja s’ha indicat, la memòria
inèdita de Santiago Moreno Tovillas i els treballs de Juli
Furgús. Altres articles publicats en l’APL o les monografies
en Trabajos Varios —i aquesta exposició mateixa sobre la
Lloma de Betxí— reflecteixen l’interés que sempre ha despertat l’estudi de l’edat del bronze en el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, interés que
tots desitgem que continue mantenint.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
del territori valencià. Es tracta d’una síntesi excel·lent que
marca el començament d’una etapa nova en la investigació i en la difusió dels seus resultats que, no sense certes
dificultats i interrupcions, arriba fins al moment present.
S’ha incrementat el nombre de les excavacions en poblats
de les tres províncies valencianes que comprenen des dels
moments previs a l’aparició de l’edat del bronze fins al
bronze final. S’ha revitalitzat l’estudi de la cultura argàrica
a Alacant (Hernández, Soler i López Padilla, 2009). Es disposa de prop d’un centenar de datacions absolutes, de les
quals, lamentablement, no sempre s’han publicat els seus
contexts respectius. S’han dut a terme un inventari i un
estudi exhaustiu d’alguns materials, com ara els metàl·lics
(Simón, 1998) i els d’os, banya i ivori (López Padilla, 2011),
i uns altres es troben en una fase d’elaboració avançada.
S’ha produït una profunda renovació metodològica, el
millor exemple de la qual són les propostes de periodització i d’organització social a la conca del Vinalopó (Jover
y López Padilla, 2004; 2009). S’han creat diversos equips
d’investigadors amb una formació sòlida. S’han organitzat exposicions de gran impacte social (Hernández, 2001;
Hernández, Soler i López, 2009), reunions científiques
(Hernández i Hernández, 2004) i cicles de conferències en
fòrums diferents. A més a més, s’han incrementat el nombre i la qualitat de les publicacions. Malgrat això, als últims
temps ha disminuït el nombre d’excavacions i la seua duració. Després d’uns anys d’esplendor, la crisi planeja sobre la investigació arqueològica valenciana.
Un recorregut per la historiografia sobre l’edat
del bronze al territori valencià reflecteix la seua estreta
relació amb el Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València des del mateix moment de la seua
[ 27 ]
[page-n-11]