El cristianisme primitiu
Miquel Rosselló Mesquida
Albert Ribera Lacomba
1991
[page-n-1]
EL CRISTIANISME PRIMITIU
MIQUEL ROSSELLÓ I ALBERT V. RIBERA
Servei d’Investigació Arqueològica Municipal. Ajuntament de València
ELS ORÍGENS DEL CRISTIANISME VALENCIÀ
Dins de la societat romana, el cristianisme es veia com una més de les diverses i variades religions nascudes en el Mediterrani Oriental (Egipte, Síria, Àsia Menor...) que a poc a poc s’anaven introduint en el flexible panteó pagà. Concretament es confonia o es considerava una modalitat del judaisme, que, per altra banda, estava àmpliament difós a través de les nombroses comunitats
hebraiques de l’Imperi, considerablement augmentades després de les revoltes jueves dels segles I i
II, que van culminar amb la Diàspora.
A pesar del tòpic que circula sobre les cruels i contínues persecucions que els pèrfids romans sotmetien als primers cristians, la veritat és que, durant els tres primers segles de vida d’aquesta nova
religió, el més habitual va ser una tranquil·la convivència que, a la llarga, va propiciar la difusió i
l’organització d’aquesta nova fe.
Són molt escassos els testimonis cristians hispans anteriors al segle IV, entre els quals s’inclou un
més que hipotètic viatge evangelitzador de sant Pau i els més reals màrtirs de Tarragona de mitjans
del segle III, que ja ens mostren comunitats urbanes organitzades entorn d’un bisbe. Per al País Valencià res no se sap fins a principi del segle IV, amb la primera i més important notícia, el martiri del
diaca de Caesaraugusta, Vicent, que va tenir lloc a València en el 304, dins de l’última i més gran persecució, la de Dioclecià. Aquest episodi martirial marca l’inici del cristianisme antic valencià, sense que
això signifique que amb anterioritat no hi hagueren ja algunes comunitats, atesa la relativa àmplia difusió aconseguida per aquesta creença al llarg del segle III. Aquest primer cristianisme va ser un fenomen essencialment urbà i mediterrani, per la qual cosa Valentia, Saguntum, Dianium o Ilici, dinàmiques
ciutats costaneres, degueren acollir amb bastant probabilitat els seus adeptes. El fracàs de la gran persecució Tetràrquica, l’ascensió al tron de Constantí, el primer emperador cristià, i el seu Edicte de
Milà, en el 313, pel qual definitivament es permetia el culte dels seguidors de Crist, marquen una dècada decisiva per al rellançament, ja imparable, d’aquesta religió. El segle IV veu el seu progressiu desenvolupament, indissolublement unit al poder imperial, al mateix temps que s’assisteix al gradual
deteriorament dels antics cultes, que al final d’aquest segle van ser definitivament proscrits per Teodosi. Encara que menys conegudes, a partir d’aquest moment, i especialment en la part Oriental de
l’Imperi, hi va haver violentes persecucions contra els pagans, que van veure les seues estàtues destruïdes, els seus temples convertits en enderrocs o transformats en esglésies i, paradoxes de la vida,
alguns dels seus seguidors van acabar sent martiritzats fins a la mort pels cristians.
[page-n-2]
260
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Sarcòfag de Valentia. Segle IV. [Museu de Belles Arts de València-Fot. Arxiu SIP].
Es tracta d’un sarcòfag estrigilat fabricat a Roma cap al segle IV.
Caldria considerar el martiri de sant Vicent com el punt de partida segur per al cristianisme valencià. L’impacte d’aquest episodi va ser molt gran a nivell general, lligat al desenvolupament del
culte als màrtirs promogut pel papa Damas en la segona meitat del segle IV. Des d’un principi va ser
un personatge molt venerat de qui ja parlen sant Agustí i Prudenci i a qui van dedicar moltes esglésies des del segle V o potser abans. Els orígens del nucli episcopal de València estan en estreta relació
amb l’episodi martirial de Sant Vicent, cosa que no ha d’estranyar, atés que la gran reputació exterior
del màrtir degué tenir la seua justa correspondència en la ciutat que va ser testimoni de la seua passió. Aquesta base ideològica explicaria un suport material, la monumentalitat del qual estem tan sols
començant a veure com supera, amb escreix, qualsevol previsió. Els indicis arqueològics de la zona
de l’Almoina avalen una probable cristianització primerenca d’alguns
espais dins de la zona del fòrum. Ens vam referir a algunes troballes
litúrgiques dels segles IV i V, realitzades entre els enderrocs d’un
edifici públic, que només s’expliquen per l’existència en aquest
mateix lloc d’un primerenc culte cristià, presumiblement lligat a
l’existència d’un lloc martirial. Seria el cas d’un extraordinari bol
de vidre decorat amb escenes bíbliques. De ser certa aquesta suposició, disposaríem d’un primerenc exemple d’un espai romà cristianitzat, caràcter que, per altra banda, es constata amb total seguretat
en aquesta mateixa àrea per a les etapes posteriors.
Altre testimoni inequívoc de la primerenca cristianització associada al culte de sant Vicent el tenim en la necròpoli trobada en el
monestir de la Roqueta, al costat del tradicional lloc de soterrament
del màrtir, cosa que verifica arqueològicament la seua autenticitat.
Amb ell també es relaciona un sarcòfag del segle IV fabricat a Roma.
D’Ilici també es disposa d’un dels més antics edificis dedicats
al culte cristià, la seua basílica pavimentada amb mosaics, errònia-
Inscripció del bisbe xativí Atanasi. [Museu Municipal de Xàtiva].
És l’única inscripció completa d’un bisbe del territori valencià en l’Antiguitat Tardana. Reutilitza un pedestal romà més antic. També és una de les
poques, però molt expressives, restes del bisbat de Saetabis.
[page-n-3]
EL CRISTIANISME PRIMITIU • MIQUEL ROSSELLÓ I ALBERT V. RIBERA
ment interpretada com a sinagoga, que es data en el segle IV.
Les més antigues i irrefutables dades del cristianisme valencià
procedeixen de les dues colònies romanes existents, cosa que
parla del referit caràcter urbà dels inicis d’aquesta nova religió.
Llàntia nord-africana
amb crismó invertit. Segles IV-V. [Museu de
Prehistòria de València].
Per contra, les zones rurals degueren romandre paganes alguns segles més, com ho testifiquen els reiterats cànons dels
concilis de l’època visigoda que no cessen d’esmentar, i reprovar, la perduració en les zones rurals de pràctiques religioses
alienes al cristianisme. La mateixa denominació de pagans, que
deriva de pagus, llogaret, ja defineix amb claredat la procedència d’aquesta paraula.
L’ORGANITZACIÓ DEL CRISTIANISME:
LES SEUS EPISCOPALS
Les seus episcopals es van sobreposar, en l’essencial, als antics
conventus jurídics romans i les seus metropolitanes a les capitals de
les cinc províncies del baix imperi. Mancant dades més precises, és de
l’opinió general que la xarxa diocesana en la façana mediterrània hispana estaria ja formada en època primerenca, almenys en aquelles ciutats
més importants. Per als primers decennis del segle V constatem que la
zona valenciana estava envoltada de ciutats amb seu episcopal ja establida,
cas de Saragossa, Tarragona, Barcelona, Cartagena i, més enllà del mar, les
illes Balears. És lícit suposar que seria per aquestes dates, o poc temps després,
quan les principals ciutats de la zona (Valentia, Saetabis, Dianium, Ilici) adquiriran rang de seu episcopal.
Valentia des de l’etapa paleocristiana degué ser la seu d’un bisbat important, del qual es coneixen
alguns dels seus personatges més destacats. El primer dels prelats coneguts i, al seu torn, qui major
empremta va deixar en la seu va ser Justinià, qui, com sabem, ocupava la càtedra episcopal l’any 546
quan es va celebrar un concili provincial a la seua ciutat. Altres posteriors van ser Ubiligiscle, bisbe
arrià de nom germànic, cosa que és un bon indici per a suposar la presència efectiva de visigots a
València, o el seu coetani catòlic, Celsí, amb qui formaria una no molt comuna dualitat episcopal.
Aquest doble bisbat no degué estar exempt de conflictes, ja que era reflex de la inicial segregació entre romans, catòlics, i germànics, arrians. Eutropi va ser un altre il·lustre bisbe de la seu valentina, que
abans havia estat abat de l’important monestir Servità i en qualitat de tal va participar en l’organització del Concili III de Toledo. Posteriorment s’aniran succeint diversos bisbes dels quals només coneixem els seus noms, a l’aparéixer citats en les actes dels concilis toledans: Marí, Musitaci, Anesi, Fèlix,
Suinteric, Hospital, Sàrmata i Ubitiscle, últim bisbe conegut abans de Jaume I.
De la resta de bisbats tot just coneixem la relació dels bisbes que van assistir als concilis toledans.
De Saetabis, a més de l’existència de Mutto, Florenci, Athanasi, Isidor, Asturi i un altre Isidor, només
es pot destacar que del bisbe Athanasi es conserva una inscripció de l’any setè del seu pontificat.
La llista de bisbes dianenses només la coneixem a partir de l’any 636, ja que feia poc temps que
acabava de passar la ciutat a les mans dels visigots, una vegada expulsats els bizantins. Abans i durant la presència bizantina a la ciutat desconeixem si hi va haver bisbe. En canvi, l’ocupació bizantina no va propiciar, al contrari que en els casos de Cartagena (Begastri) i Elx (Elo), la creació d’un
bisbat visigot paral·lel. Es coneixen els bisbes Antoni, Maurel, Fèlix i Marcià.
261
[page-n-4]
262
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Sarcòfag d’Elda. Segle
d’Elda].
IV.
[Museu Arqueològic
Fragment d’un sarcòfag d’Elda amb escenes
de l’episodi de Jonàs, un dels més representats
en la primera iconografia cristiana.
Joan és el primer prelat de què es té notícia de la seu il·licitana i també el més antic conegut del
País Valencià. Apareix en una decretal del Papa Hormisdas de l’any 517 en la qual es nomena aquest
bisbe d’Elx vicari apostòlic per a les províncies d’Hispania, en època del domini ostrogot de Teodoric
el Gran sobre el regne visigot. No serà fins més d’un segle després, l’any 633, quan tinguem notícies
d’un altre bisbe al capdavant de la seu, Serpentí. Aquesta llarga absència s’explica, igual que en el
cas de Dénia, per estar ocupada pels bizantins. El va succeir Ubínibal, que també va ser bisbe de la
seu elotana, de curta existència i creada pels visigots quan l’ocupació bizantina de la seu d’Ilici per a
regir els territoris d’aquesta que romanien en el seu poder. Leandre també va regir les dues seus.
Èmmila i Oppa tanquen la nòmina de bisbes il·icitans.
L’organització episcopal va sofrir alteracions amb l’ocupació bizantina de part de les diòcesis de
Saetabis, Dianium, Ilici i Carthagonova, incloses aquestes tres últimes seus, cosa que obligà a la creació
d’un efímer bisbat a Elo, que fins fa poc es relacionava amb Elda, tot i que últimament s’ha identificat amb el jaciment d’El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete). En qualsevol cas, encara que estiguera emplaçada fora de l’actual territori valencià, va estar lligada amb el bisbat d’Ilici
i subjecta als avatars de la política i les conquestes territorials de visigots i
bizantins al llarg de la segona meitat del segle VI i primer quart del VII.
La més moderna i de vida més curta de les seus ací relacionades va
ser fundada, igual que Bigastri en relació amb Cartagena, en
oposició a la seu, en poder dels bizantins, d’Ilici. Una vegada
expulsats els imperials d’Hispania, la seu elotana va deixar de tenir sentit i va ser absorbida per la més antiga
d’Ilici. Sanable és l’únic bisbe independent de la seu.
EL CRISTIANISME I LA CONQUESTA ISLÀMICA
La societat visigoda es va mostrar bàsicament pactista amb els nouvinguts, i bona part de les altes jerarquies, tant civils com eclesiàstiques, van optar per adaptar-se a la nova situació. Exemples paradigmàtics de
l’un i l’altre estament els tenim en Oppas, metropolità
Inscripció cristiana de l’any 395. Roma. [Museu de Prehistòria de València].
[page-n-5]
EL CRISTIANISME PRIMITIU • MIQUEL ROSSELLÓ I ALBERT V. RIBERA
de Sevilla, i en Teodomir, governador d’Auriola. En altres ciutats, en canvi, en les quals hi va haver
resistència o es va produir la fugida del bisbe, no va haver-hi pacte, cas del metropolità Pròsper de
Tarragona. En l’àrea valenciana, el Pacte de Teodomir va comportar, des d’un punt de vista religiós,
una continuïtat de l’estat de coses en aquesta zona meridional del país, i que es pot estendre a part
de l’àrea valenciana. El Pacte va establir que no es cremarien les esglésies i que no es forçaria els cristians a abandonar la seua religió.
L’element cristià (mossàrab) va ser encara important durant els primers segles de la dominació
islàmica, fins a la instauració del califat per Abd al-Rahman III. L’estructura eclesiàstica va continuar
vigent sota el govern dels diferents emirs, la qual gaudia d’una relativa llibertat i vitalitat, tot i que ja
privada de l’enorme poder polític que havia detentat amb els monarques visigots, que els va permetre seguir celebrant concilis. Prova d’aquesta vitalitat de l’església hispana durant l’emirat és la controvèrsia adopcionista protagonitzada per Elipand, metropolità de Toledo i primat de l’Església a
l’Espanya musulmana, i el bisbe Fèlix d’Urgell, sota l’autoritat carolíngia de l’Església franca. L’extraordinari eco a tota la Cristiandat occidental de l’heretgia va implicar, en les dues últimes dècades
del segle VIII, monarques (Abd-al-Rahman I, Hixham I, Al-Hakham I, Carlemany, Alfons II el
Cast...), papes (Adrià I, Lleó III), bisbes i pensadors de l’Església (Paulí d’Aquileya, Alcuí de York,
Beat, Heteri...), així com la celebració de diferents concilis i assemblees (Concili de
Sevilla de 784, Concili de Ratisbona de 792, Concili de Frankfurt de 794, Assemblea Episcopal d’Aquisgrà de 799).
La majoria de les seus episcopals d’època visigoda van perviure i, en
el cas de les seus més importants, es coneixen sèries ininterrompudes de
bisbes fins a final del segle IX. La situació en les seus episcopals valencianes ens és bastant desconeguda. Es coneix un prelat d’Elx, de nom Teudegut, en el Concili de Còrdova de 862. A València la seu continuaria almenys fins finals del segle VIII, moment que la ciutat va ser arrasada per
Abd al-Rahman I l’any 778. De Xàtiva no tenim notícies de bisbes de la seu durant
època emiral, en canvi, hi ha una notícia interessant, esdevinguda a principis del
segle IX, sobre la fugida d’uns monjos de Xàtiva a l’illa propera de Formentera.
Tot apunta que la xarxa episcopal del País Valencià va perdurar fins al segle
en el cas d’Elx; a València la seu quedaria desmantellada en el segle VIII; a
Xàtiva només tenim notícies d’una comunitat monàstica que fuig de terres
musulmanes a una illa encara en poder de l’imperi bizantí; i de Dénia no tenim cap informació. Sembla que, encara amb les escasses dades disponibles,
les seus d’Elx i València, ciutats esmentades en el Pacte (si s’accepta que Balantala és València), tenen una certa continuïtat; les dues restants, Xàtiva i
Dénia, que no s’anomenen en el Pacte, possiblement desapareixerien amb
l’arribada dels musulmans.
IX
Creu litúrgica procedent del conjunt monàstic de Punta de l’Illa (Cullera,
València). Segle VI. [Museu de Prehistòria de València].
263
[page-n-6]
EL CRISTIANISME PRIMITIU
MIQUEL ROSSELLÓ I ALBERT V. RIBERA
Servei d’Investigació Arqueològica Municipal. Ajuntament de València
ELS ORÍGENS DEL CRISTIANISME VALENCIÀ
Dins de la societat romana, el cristianisme es veia com una més de les diverses i variades religions nascudes en el Mediterrani Oriental (Egipte, Síria, Àsia Menor...) que a poc a poc s’anaven introduint en el flexible panteó pagà. Concretament es confonia o es considerava una modalitat del judaisme, que, per altra banda, estava àmpliament difós a través de les nombroses comunitats
hebraiques de l’Imperi, considerablement augmentades després de les revoltes jueves dels segles I i
II, que van culminar amb la Diàspora.
A pesar del tòpic que circula sobre les cruels i contínues persecucions que els pèrfids romans sotmetien als primers cristians, la veritat és que, durant els tres primers segles de vida d’aquesta nova
religió, el més habitual va ser una tranquil·la convivència que, a la llarga, va propiciar la difusió i
l’organització d’aquesta nova fe.
Són molt escassos els testimonis cristians hispans anteriors al segle IV, entre els quals s’inclou un
més que hipotètic viatge evangelitzador de sant Pau i els més reals màrtirs de Tarragona de mitjans
del segle III, que ja ens mostren comunitats urbanes organitzades entorn d’un bisbe. Per al País Valencià res no se sap fins a principi del segle IV, amb la primera i més important notícia, el martiri del
diaca de Caesaraugusta, Vicent, que va tenir lloc a València en el 304, dins de l’última i més gran persecució, la de Dioclecià. Aquest episodi martirial marca l’inici del cristianisme antic valencià, sense que
això signifique que amb anterioritat no hi hagueren ja algunes comunitats, atesa la relativa àmplia difusió aconseguida per aquesta creença al llarg del segle III. Aquest primer cristianisme va ser un fenomen essencialment urbà i mediterrani, per la qual cosa Valentia, Saguntum, Dianium o Ilici, dinàmiques
ciutats costaneres, degueren acollir amb bastant probabilitat els seus adeptes. El fracàs de la gran persecució Tetràrquica, l’ascensió al tron de Constantí, el primer emperador cristià, i el seu Edicte de
Milà, en el 313, pel qual definitivament es permetia el culte dels seguidors de Crist, marquen una dècada decisiva per al rellançament, ja imparable, d’aquesta religió. El segle IV veu el seu progressiu desenvolupament, indissolublement unit al poder imperial, al mateix temps que s’assisteix al gradual
deteriorament dels antics cultes, que al final d’aquest segle van ser definitivament proscrits per Teodosi. Encara que menys conegudes, a partir d’aquest moment, i especialment en la part Oriental de
l’Imperi, hi va haver violentes persecucions contra els pagans, que van veure les seues estàtues destruïdes, els seus temples convertits en enderrocs o transformats en esglésies i, paradoxes de la vida,
alguns dels seus seguidors van acabar sent martiritzats fins a la mort pels cristians.
[page-n-2]
260
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Sarcòfag de Valentia. Segle IV. [Museu de Belles Arts de València-Fot. Arxiu SIP].
Es tracta d’un sarcòfag estrigilat fabricat a Roma cap al segle IV.
Caldria considerar el martiri de sant Vicent com el punt de partida segur per al cristianisme valencià. L’impacte d’aquest episodi va ser molt gran a nivell general, lligat al desenvolupament del
culte als màrtirs promogut pel papa Damas en la segona meitat del segle IV. Des d’un principi va ser
un personatge molt venerat de qui ja parlen sant Agustí i Prudenci i a qui van dedicar moltes esglésies des del segle V o potser abans. Els orígens del nucli episcopal de València estan en estreta relació
amb l’episodi martirial de Sant Vicent, cosa que no ha d’estranyar, atés que la gran reputació exterior
del màrtir degué tenir la seua justa correspondència en la ciutat que va ser testimoni de la seua passió. Aquesta base ideològica explicaria un suport material, la monumentalitat del qual estem tan sols
començant a veure com supera, amb escreix, qualsevol previsió. Els indicis arqueològics de la zona
de l’Almoina avalen una probable cristianització primerenca d’alguns
espais dins de la zona del fòrum. Ens vam referir a algunes troballes
litúrgiques dels segles IV i V, realitzades entre els enderrocs d’un
edifici públic, que només s’expliquen per l’existència en aquest
mateix lloc d’un primerenc culte cristià, presumiblement lligat a
l’existència d’un lloc martirial. Seria el cas d’un extraordinari bol
de vidre decorat amb escenes bíbliques. De ser certa aquesta suposició, disposaríem d’un primerenc exemple d’un espai romà cristianitzat, caràcter que, per altra banda, es constata amb total seguretat
en aquesta mateixa àrea per a les etapes posteriors.
Altre testimoni inequívoc de la primerenca cristianització associada al culte de sant Vicent el tenim en la necròpoli trobada en el
monestir de la Roqueta, al costat del tradicional lloc de soterrament
del màrtir, cosa que verifica arqueològicament la seua autenticitat.
Amb ell també es relaciona un sarcòfag del segle IV fabricat a Roma.
D’Ilici també es disposa d’un dels més antics edificis dedicats
al culte cristià, la seua basílica pavimentada amb mosaics, errònia-
Inscripció del bisbe xativí Atanasi. [Museu Municipal de Xàtiva].
És l’única inscripció completa d’un bisbe del territori valencià en l’Antiguitat Tardana. Reutilitza un pedestal romà més antic. També és una de les
poques, però molt expressives, restes del bisbat de Saetabis.
[page-n-3]
EL CRISTIANISME PRIMITIU • MIQUEL ROSSELLÓ I ALBERT V. RIBERA
ment interpretada com a sinagoga, que es data en el segle IV.
Les més antigues i irrefutables dades del cristianisme valencià
procedeixen de les dues colònies romanes existents, cosa que
parla del referit caràcter urbà dels inicis d’aquesta nova religió.
Llàntia nord-africana
amb crismó invertit. Segles IV-V. [Museu de
Prehistòria de València].
Per contra, les zones rurals degueren romandre paganes alguns segles més, com ho testifiquen els reiterats cànons dels
concilis de l’època visigoda que no cessen d’esmentar, i reprovar, la perduració en les zones rurals de pràctiques religioses
alienes al cristianisme. La mateixa denominació de pagans, que
deriva de pagus, llogaret, ja defineix amb claredat la procedència d’aquesta paraula.
L’ORGANITZACIÓ DEL CRISTIANISME:
LES SEUS EPISCOPALS
Les seus episcopals es van sobreposar, en l’essencial, als antics
conventus jurídics romans i les seus metropolitanes a les capitals de
les cinc províncies del baix imperi. Mancant dades més precises, és de
l’opinió general que la xarxa diocesana en la façana mediterrània hispana estaria ja formada en època primerenca, almenys en aquelles ciutats
més importants. Per als primers decennis del segle V constatem que la
zona valenciana estava envoltada de ciutats amb seu episcopal ja establida,
cas de Saragossa, Tarragona, Barcelona, Cartagena i, més enllà del mar, les
illes Balears. És lícit suposar que seria per aquestes dates, o poc temps després,
quan les principals ciutats de la zona (Valentia, Saetabis, Dianium, Ilici) adquiriran rang de seu episcopal.
Valentia des de l’etapa paleocristiana degué ser la seu d’un bisbat important, del qual es coneixen
alguns dels seus personatges més destacats. El primer dels prelats coneguts i, al seu torn, qui major
empremta va deixar en la seu va ser Justinià, qui, com sabem, ocupava la càtedra episcopal l’any 546
quan es va celebrar un concili provincial a la seua ciutat. Altres posteriors van ser Ubiligiscle, bisbe
arrià de nom germànic, cosa que és un bon indici per a suposar la presència efectiva de visigots a
València, o el seu coetani catòlic, Celsí, amb qui formaria una no molt comuna dualitat episcopal.
Aquest doble bisbat no degué estar exempt de conflictes, ja que era reflex de la inicial segregació entre romans, catòlics, i germànics, arrians. Eutropi va ser un altre il·lustre bisbe de la seu valentina, que
abans havia estat abat de l’important monestir Servità i en qualitat de tal va participar en l’organització del Concili III de Toledo. Posteriorment s’aniran succeint diversos bisbes dels quals només coneixem els seus noms, a l’aparéixer citats en les actes dels concilis toledans: Marí, Musitaci, Anesi, Fèlix,
Suinteric, Hospital, Sàrmata i Ubitiscle, últim bisbe conegut abans de Jaume I.
De la resta de bisbats tot just coneixem la relació dels bisbes que van assistir als concilis toledans.
De Saetabis, a més de l’existència de Mutto, Florenci, Athanasi, Isidor, Asturi i un altre Isidor, només
es pot destacar que del bisbe Athanasi es conserva una inscripció de l’any setè del seu pontificat.
La llista de bisbes dianenses només la coneixem a partir de l’any 636, ja que feia poc temps que
acabava de passar la ciutat a les mans dels visigots, una vegada expulsats els bizantins. Abans i durant la presència bizantina a la ciutat desconeixem si hi va haver bisbe. En canvi, l’ocupació bizantina no va propiciar, al contrari que en els casos de Cartagena (Begastri) i Elx (Elo), la creació d’un
bisbat visigot paral·lel. Es coneixen els bisbes Antoni, Maurel, Fèlix i Marcià.
261
[page-n-4]
262
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Sarcòfag d’Elda. Segle
d’Elda].
IV.
[Museu Arqueològic
Fragment d’un sarcòfag d’Elda amb escenes
de l’episodi de Jonàs, un dels més representats
en la primera iconografia cristiana.
Joan és el primer prelat de què es té notícia de la seu il·licitana i també el més antic conegut del
País Valencià. Apareix en una decretal del Papa Hormisdas de l’any 517 en la qual es nomena aquest
bisbe d’Elx vicari apostòlic per a les províncies d’Hispania, en època del domini ostrogot de Teodoric
el Gran sobre el regne visigot. No serà fins més d’un segle després, l’any 633, quan tinguem notícies
d’un altre bisbe al capdavant de la seu, Serpentí. Aquesta llarga absència s’explica, igual que en el
cas de Dénia, per estar ocupada pels bizantins. El va succeir Ubínibal, que també va ser bisbe de la
seu elotana, de curta existència i creada pels visigots quan l’ocupació bizantina de la seu d’Ilici per a
regir els territoris d’aquesta que romanien en el seu poder. Leandre també va regir les dues seus.
Èmmila i Oppa tanquen la nòmina de bisbes il·icitans.
L’organització episcopal va sofrir alteracions amb l’ocupació bizantina de part de les diòcesis de
Saetabis, Dianium, Ilici i Carthagonova, incloses aquestes tres últimes seus, cosa que obligà a la creació
d’un efímer bisbat a Elo, que fins fa poc es relacionava amb Elda, tot i que últimament s’ha identificat amb el jaciment d’El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete). En qualsevol cas, encara que estiguera emplaçada fora de l’actual territori valencià, va estar lligada amb el bisbat d’Ilici
i subjecta als avatars de la política i les conquestes territorials de visigots i
bizantins al llarg de la segona meitat del segle VI i primer quart del VII.
La més moderna i de vida més curta de les seus ací relacionades va
ser fundada, igual que Bigastri en relació amb Cartagena, en
oposició a la seu, en poder dels bizantins, d’Ilici. Una vegada
expulsats els imperials d’Hispania, la seu elotana va deixar de tenir sentit i va ser absorbida per la més antiga
d’Ilici. Sanable és l’únic bisbe independent de la seu.
EL CRISTIANISME I LA CONQUESTA ISLÀMICA
La societat visigoda es va mostrar bàsicament pactista amb els nouvinguts, i bona part de les altes jerarquies, tant civils com eclesiàstiques, van optar per adaptar-se a la nova situació. Exemples paradigmàtics de
l’un i l’altre estament els tenim en Oppas, metropolità
Inscripció cristiana de l’any 395. Roma. [Museu de Prehistòria de València].
[page-n-5]
EL CRISTIANISME PRIMITIU • MIQUEL ROSSELLÓ I ALBERT V. RIBERA
de Sevilla, i en Teodomir, governador d’Auriola. En altres ciutats, en canvi, en les quals hi va haver
resistència o es va produir la fugida del bisbe, no va haver-hi pacte, cas del metropolità Pròsper de
Tarragona. En l’àrea valenciana, el Pacte de Teodomir va comportar, des d’un punt de vista religiós,
una continuïtat de l’estat de coses en aquesta zona meridional del país, i que es pot estendre a part
de l’àrea valenciana. El Pacte va establir que no es cremarien les esglésies i que no es forçaria els cristians a abandonar la seua religió.
L’element cristià (mossàrab) va ser encara important durant els primers segles de la dominació
islàmica, fins a la instauració del califat per Abd al-Rahman III. L’estructura eclesiàstica va continuar
vigent sota el govern dels diferents emirs, la qual gaudia d’una relativa llibertat i vitalitat, tot i que ja
privada de l’enorme poder polític que havia detentat amb els monarques visigots, que els va permetre seguir celebrant concilis. Prova d’aquesta vitalitat de l’església hispana durant l’emirat és la controvèrsia adopcionista protagonitzada per Elipand, metropolità de Toledo i primat de l’Església a
l’Espanya musulmana, i el bisbe Fèlix d’Urgell, sota l’autoritat carolíngia de l’Església franca. L’extraordinari eco a tota la Cristiandat occidental de l’heretgia va implicar, en les dues últimes dècades
del segle VIII, monarques (Abd-al-Rahman I, Hixham I, Al-Hakham I, Carlemany, Alfons II el
Cast...), papes (Adrià I, Lleó III), bisbes i pensadors de l’Església (Paulí d’Aquileya, Alcuí de York,
Beat, Heteri...), així com la celebració de diferents concilis i assemblees (Concili de
Sevilla de 784, Concili de Ratisbona de 792, Concili de Frankfurt de 794, Assemblea Episcopal d’Aquisgrà de 799).
La majoria de les seus episcopals d’època visigoda van perviure i, en
el cas de les seus més importants, es coneixen sèries ininterrompudes de
bisbes fins a final del segle IX. La situació en les seus episcopals valencianes ens és bastant desconeguda. Es coneix un prelat d’Elx, de nom Teudegut, en el Concili de Còrdova de 862. A València la seu continuaria almenys fins finals del segle VIII, moment que la ciutat va ser arrasada per
Abd al-Rahman I l’any 778. De Xàtiva no tenim notícies de bisbes de la seu durant
època emiral, en canvi, hi ha una notícia interessant, esdevinguda a principis del
segle IX, sobre la fugida d’uns monjos de Xàtiva a l’illa propera de Formentera.
Tot apunta que la xarxa episcopal del País Valencià va perdurar fins al segle
en el cas d’Elx; a València la seu quedaria desmantellada en el segle VIII; a
Xàtiva només tenim notícies d’una comunitat monàstica que fuig de terres
musulmanes a una illa encara en poder de l’imperi bizantí; i de Dénia no tenim cap informació. Sembla que, encara amb les escasses dades disponibles,
les seus d’Elx i València, ciutats esmentades en el Pacte (si s’accepta que Balantala és València), tenen una certa continuïtat; les dues restants, Xàtiva i
Dénia, que no s’anomenen en el Pacte, possiblement desapareixerien amb
l’arribada dels musulmans.
IX
Creu litúrgica procedent del conjunt monàstic de Punta de l’Illa (Cullera,
València). Segle VI. [Museu de Prehistòria de València].
263
[page-n-6]